La figura del detectiu privatés un dels personatges cabdals de la literatura negrecriminal i un dels pilars on s’ha fonamentat la història d’un gènere cimentat en la llibertat i la força d’uns personatges que investiguen el delicte. I ja sabem que en aquests casos, si de llibertat i transparència en les seves activitats es tracta, la policia no sempre s’ha distingit com un dels perfils favorits per als escriptors negrecriminals.

A la nostra literatura, on els policies no han gaudit de bona reputació i on arrossegaven fins fa ben poc la pesada càrrega de la tasca repressiva que realitzaven durant la dictadura, la figura policial no ha esdevingut la predilecta dels autors. Tot el contrari. Ens trobem, però, que a la nostra societat els detectius o els investigadors privats, aquell personatge clàssic del hard-boiled americà i tant explotat al gènere fins a la mitificació d’uns arquetips, no troba el seu espai. Senzillament perquè aquí no en tenim, d’aquest tipus de detectius armats i perdonavides.

Ja s’ha comentat pertot arreu que a casa nostra el detectiu no s’encarrega dels delictes de sang, que es ressolen gairebé en la seva totalitat pels estaments policials. Aquí el detectiu privat investiga casos d’estafes a les asseguradores, d’infidelitats, de fraus empresarials o la localització de persones. No acostumen a anar amb una Màgnum carregada.

En honor de la versemblança, ens trobem que els nostres escriptors de gènere han d’apostar sí o sí per un policia, si volen respectar un dels pilars bàsics de la literatura negrecriminal. Però superant aquesta figura arquetípica, i poc versemblant a la nostra societat, del detectiu privat, i arrossegant encara una reticència a no carregar el pes de la història en figures policials, trobem que cada cop és més freqüent l’aposta per personatges alternatius.

El periodista, atenent al poder de la informació i a la persecució de la veritat per ser publicada, tot i que ja sabem que els grans mitjans d’informació estan més preocupats del compte de resultats que d’informar la societat, s’ha convertit en una figura recurrent. I que gaudeix de credibilitat i encant suficient per ser protagonista rellevant d’històries de gènere. Però tot i que ara ens trobem més intrèpids periodistes protagonitzant novel·les, no es tracta d’una figura nova al gènere.

També podem dir que una altra opció més nova, la del forense, sí que ha guanyat espai als últims temps i gaudeix igualment d’una excel·lent reputació i un especial atractiu per dur el pes d’una investigació. Es tracta de personatges intel·lectualment preparats, amb uns coneixements tècnics que els permeten analitzar els casos i on la conducció de la investigació els fa lluir-se de manera convincent i, en molts casos, enlluernadora.

En la superació d’aquesta figura impossible a la nostra societat que és la de l’investigador privat, han aparegut també el molt recurrent personatge de l’investigador ocasional, de l’individu intrèpid de professions liberals com advocats, o d’altres més sorprenents com fins i tot filòlegs.

En tot cas, el que sí queda clar és que tot i les convencions del  gènere i la necessitat de respectar els arquetips clàssics, actualment hem superat amb èxit la figura del detectiu en base a uns nous personatges convincents, i respectant la versemblança de les històries.