El concepte de clàssic

Al món de la novel·la negra i policíaca sembla que si parlem de clàssics tothom aixeca el dit i reconeix que ha llegit en un moment o altre alguns dels grans del gènere: Dashell Hammet i Raymond Chandler, o alguns dels pioners de la novel·la d’enigma com Arthur Conan Doyle o Agatha Christie. No calen gaires explicacions quan ens referim als clàssics perquè tothom pensa en els mateixos autors.

Això em provoca una sensació estranya quan penso en el meu bagatge lector i veig que sí, que he llegit algunes novel·les de tots aquests autors als que considerem clàssics del gènere, però que també he llegit altres obres mestres de la negror i que per ser relativament recents ningú no les ubica a l’Olimp etern. Els clàssics han de ser necessàriament obres amb solera i més d’un centenar d’anys?

La resposta és que evidentment no. I per estar segurs que no anem errats no calen més explicacions que comprovar la data de naixement del nord-americà Dennis Lehane, 1965, i la de la publicació d’una novel·la com Mystic River, 2001. I és que no tinc cap dubte que si l’escriptor de Boston estigués sota terra des de fa cinquanta anys estaríem parlant d’ell com clàssic del calibre de Hammet i Chandler.

No obstant, trobem a l’obra de Lehane un grapat de novel·les que mereixen per mèrits propis ser considerades com lectures obligades del gènere més enllà de la mencionada Mystic River. La sèrie de Patrick Kenzie, Vivir de noche o Shutter Island no són simples novel·les negres i mereixen una consideració especial al costat dels més grans.

Una cosa semblant a l’obra mestra del mestre del narco-thriller, Don WinslowEl poder del perro és una magistral novel·la que també defuig de l’aparent senzillesa del negrecriminal, tal i com acusen els detractors. Una novel·la d’aquesta magnitud mereix el reconeixement generalitzat i  cal destacar-la. No deixem que un autor com Winslow, amb una intensa obra que pateix algunes relliscades però que també està a l’alçada dels millors escriptors del gènere, no rebi el reconeixement merescut fins que hagin passat anys de la seva mort.

Hem de gaudir dels clàssics que van morir al segle passat, però també dels que actualment estan escrivint obres que d’aquí cent anys seran considerades els clàssics del segle XXI. Els clàssics que conviuen amb nosaltres. Clàssics que podem llegir en temps real.

2016-12-23T11:55:21+00:00 03/11/2014|Opinió|0 Comentaris

Deixeu un comentari