En la literatura negra i policíaca, sovint es parla de la figura del detectiu com a un personatge justicier i que treballa per fer complir la llei, per tant, que castiga el delicte. Aquesta figura no sempre va vinculada a un cos policial i és especialment en la literatura infantil i juvenil on veiem com el personatge principal de les sèries de misteri compleix més els cànons establers als inicis del gènere.

En la literatura negra i criminal, el paper del detectiu sovint es coneix com un personatge just que treballa per fer complir la llei, castigant així el crim. Aquesta figura no sempre està vinculada a un departament de policia oficial i, sovint, es tendeix a utilitzar un personatge que actuï sol, ajudat per alguns personatges secundaris amb qui tendeix a tenir alguns problemes a causa d’una personalitat excèntrica.

És especialment en la literatura infantil i juvenil en què veiem com el personatge principal de les sèries de misteri compleix amb els estàndards i trets establerts als inicis del gènere gràcies a figures com Auguste Dupin d’Edgar Allan Poe, Sherlock Holmes de Conan Doyle o Hércule Poirot d’Agatha Christie. Si deixem de banda personatges directament relacions amb en Sherlock Holmes, segurament el personatge més explotat en la literatura i el cinema, amb productes com Basil of Baker Street o, més recentment, Enola Holmes, veurem que trobem personatges que agafen totes les característiques que es van establir quan es va crear la figura del detectiu en la literatura. Nancy Drew és probablement una de les més famoses, per la gran quantitat de volums que s’han publicat. Sota el pseudònim de Carolyn Keene, s’hi amaga un gran nombre d’escriptors, però el creador original del personatge és Edward Stratemeyer l’any 1930. No obstant això el personatge és ben viu, ja que precisament l’any 2019 es va presentar una nova adaptació cinematogràfica de Nancy Drew and the Hidden Staircase, el segon volum de la sèrie i escrit l’any 1930 (revisat l’any 1939).

La premissa que se’ns presenta en cada un dels llibres és l’estructura més característica de les històries detectivesques. El plantejament de la història sempre es divideix en dues parts. En la primera hi trobem algun aspecte anecdòtic en què veiem la Nancy en un ambient més familiar i distès, sovint alguna conversa amb el seu pare, amb la Hannah o amb alguna seva amiga. A la segona part hi trobem el crim, el qual normalment mai veiem en el moment en què succeeix, ni nosaltres com a lectors, ni ella com a protagonista, sinó que ens n’assabentem un cop ocorregut i sempre en el mateix moment que se n’assabenta la Nancy. El nus de la història és la cerca de pistes, les entrevistes i altres investigacions per tal de posar fil a l’agulla. I, finalment, el desenllaç, i la tercera part, és la resolució del crim.

Una altra característica que cal destacar d’aquest tipus de literatura, en què cada volum forma part d’una col·lecció, cada argument és independent de l’anterior, ja que cada llibre ens planteja un crim diferent. No obstant això, sí que podem trobar connexions amb volums anteriors a través de personatges recurrents, alguna trama inacabada (sempre en un terme molt secundari i anecdòtic) o alguna acció que es torna a mencionar.

En la literatura catalana, però traduït a més de 7 idiomes, hi trobem el personatge d’en Joan Anguera, més conegut amb el nom de Flanagan. Els escriptors catalans Andreu Martín i Jaume Ribera van crear aquest adolescent barcelonès l’any 1987 amb un primer volum (d’un total de 13) titulat No demanis llobarro fora de temporada. En Flanagan dedica el seu temps lliure a investigar diferents tipus de crims, des de desaparicions d’objectes personals fins a descobrir l’autor de cartes d’amor, però a cada llibre sempre hi ha un rerefons molt més important com maltracta infantil, robatoris o, fins i tot, un assassinat.

Amb el personatge d’en Flanagan també ens trobem amb un cas que encaixa perfectament amb l’estereotip del detectiu clàssic. Estem davant d’un noi amb un sentit d’allò més aguditzat de la curiositat, el sentit del deure i el do per trobar els problemes. De la mateixa manera, també calca l’estructura que ja hem mencionat anteriorment. Així doncs, també trobem que les històries que es plantegen en cada un dels volums publicats són totalment independents l’una de l’altra llevat de certs aspectes més anecdòtics i aliens al cas criminal que ocupa un lloc central en la trama.

Un altre tipus de novel·la juvenil en què sovint veiem característiques del gènere detectivesc són aquelles en què els protagonistes són un grup de joves. Però això dona per una altra entrega.