Aquests últims anys ens hem fet un fart de repetir, per tots i cadascun dels festivals de gènere negre que se celebren arreu del país, que el present de la literatura negra en català és bo. Aquella frase tan trillada que fa referència a la bona salut del gènere. El pacient es troba bé, sembla que diem, com si la negror acabés de sortir de quiròfan. Tanmateix, potser és així, però tot i que intentem aparcar els egos i desviar la mirada dels melics, és fàcil caure en el parany del copet a l’esquena i no adonar-se que sí, que el pacient es troba bé, però que el negrecriminal en català no deixa d’estar hospitalitzat.

La realitat és que les iniciatives editorials sorgides els últims anys, la qualitat i quantitat d’escriptors que conreen el gènere amb voluntat d’esporgar-se aquella sensació de literatura de segona que sempre ens persegueix i el suport incondicional d’alguns centenars de lectors fidels ha produït l’estranya sensació que la salut del gènere ja no preocupa. I tant de bo fos així, però ens hauria de continuar preocupant. Potser no tant com fa vint anys, quan el pacient es trobava a la UCI, però sí per controlar l’evolució i no haver de tornar a fer vida hospitalària.

Malgrat que alguns dels subgèneres del negrecriminal, com per exemple la novel·la policíaca o el thriller, són la gallina dels ous d’or a un munt de literatures d’arreu del món i que molts escriptors de renom s’apropen al gènere en busca de les vendes que un altre tipus de literatura, potser més tediosa, no els proporciona, la realitat de la novel·la negra en català és de pura supervivència. La subsistència cabuda d’un grup d’escriptors i editors que s’empara en el convenciment i la professionalitat del que fan, però que malauradament no es tradueix en milers d’exemplars venuts, com sí que passa en altres països. I això ens hauria de plantejar certes preguntes.

Per què el gènere negre en català no acaba d’arrencar pel que fa a xifres de vendes, tot i la millora de salut que no ens cansem de repetir? Malgrat que durant la passada dècada la línia ha estat ascendent i la repercussió i la visibilitat dels nostres autors ha crescut, hi ha risc d’estancament o de conformar-se amb un creixement estable però massa lent? Si no s’aprofita l’aparent bon moment quant a festivals i producció per fer un pas endavant i passar al següent nivell, el tren ens pot deixar a l’andana? Què hauria de succeir per aconseguir que el bon estat de salut del gènere es traduís en novel·les negres d’autors catalans als top de vendes?

L’última pregunta és la més fàcil de respondre, però la més difícil de resoldre. La novel·la negra en català necessita l’aparició d’un autor que s’ho mengi tot i sobresurti per sobre de Raholes, llibres del procés i editorials beneïdes amb el poder del rei Mides, per tal d’aconseguir sacsejar el mon editorial en català. Un supervendes que superi fins i tot el propi gènere, però sense deixar de militar en ell, i que generi l’efecte que van tenir Stieg Larsson o Dolores Redondo en la literatura escandinava i espanyola, respectivament.

Al negrecriminal en català li cal un profeta, amb carisma i capacitat de vendre milers de llibres, que condueixi el gènere a la terra promesa. Que l’ubiqui al mapa. Que li doni visibilitat. Algú que ens arrossegui a tots cap a un nou estatus i faci que el gran públic, el lector mig, abandoni la zona de confort en què es mou habitualment la literatura en català i deixi de pensar que dues lesbianes fent-se un petó és el fet més transgressor del món.

Les preguntes formulades abans, i que encara no tenen resposta, són complicades d’abastar. Principalment perquè amb algunes d’elles ens movem en el terreny de la suposició, i en d’altres perquè si sabéssim la resposta tindríem la vareta màgica i, aleshores sí, convertiríem en or tota la negror catalana.