Diuen que a Catalunya el crim parla castellà i que, per això, la literatura negrecriminal catalana genera tants dubtes. I quan dic “tants” ho faig amb sorna, perquè jo tinc molt clara la solvència d’un gènere que a casa nostra va camí de consolidar un espai propi del que fins ara i per diferents motius no ha gaudit. Però sembla que alguns encara no ho volen veure, i continuen entestats en la incompatibilitat entre la literatura negra i el català.

És lògic pensar que en alguns barris i poblacions de l’extraradi barcelonès els personatges de novel•les de baixos fons difícilment seran independentistes, membres d’una colla castellera i aficionats a la sardana. I difícilment tampoc parlaran català, pel que si apostem per la versemblança, que és un dels pilars de la que hauria de ser la novel·la negra del segle XXI, el més normal seria apostar pel perfil del quinqui abastament tractat en altres literatures.

Això on ens deixa, si volem fer novel·la negra en català?

La resposta és que no ens hauria de condicionar de cap manera. El primer de tot perquè la literatura negrecriminal a casa nostra no s’ha de limitar a la història de baixos fons protagonitzada pel quinqui castellanoparlant. No cal enumerar la riquesa d’un gènere tan flexible i que pot descriure des de l’òptica delictiva qualsevol estrat social, però en tot cas paga la pena recordar que el delicte, tot i que més habitual en les capes socials més baixes, també és present en altres nivells de la societat. I aquest és un dels reptes del bon escriptor de novel•la negra: reflectir les diferents realitats d’una societat concreta a través dels seus fets delictius.

D’altra banda, hem de pensar que aquests baixos fons, tot i ser de majoria eminentment castellanoparlant, no són monopolis lingüístics i també compten amb catalanoparlants. Són menys, és cert. De fet, són molts menys, els catalanoparlants, però la gran diferència entre ser pocs i no ser cap és el que ens permetrà seguir apostant per la versemblança tot i situar personatges catalaníssims en escenaris de parla majoritàriament castellana.

Tot i això, què passa si l’autor negrecriminal vol escriure una novel•la de baixos fons plena de noms i cognoms catalans?

Sense sortir de l’àrea metropolitana, la versemblança de la història possiblement es veuria compromesa. Però si ens allunyem del centralisme barceloní que, per fortuna cada cop és menys intens al món negrecriminal català, no ens serà difícil trobar realitats socioeconòmiques baixes on el català compta amb notable presència i on una història negra de baixos fons pot tenir cabuda.

Per tant, pensar que una novel•la negra en català és poc creïble o que compromet la versemblança de la història quan tracta de reflectir determinants ambients és una visió massa reduccionista que no ha de limitar-nos a l’hora de crear literatura de gènere en català. Per això el recorregut del gènere en català és enorme i amb l’objectiu d’assolir a poc a poc un estatus més important.