La figura del policia literari

A partir d’una de les taules rodones de l’excel·lent festival celebrat el passat cap de setmana a Lleida, El Segre de Negre, on es va debatre la figura del detectiu a la novel·la de gènere, es van alçar algunes veus criticant l’excessiu bonisme existent amb la figura del policia per part dels autors catalans. El protagonisme del cos policial en algunes novel·les i fins i tot una certa apologia del policisme, entès com una mena de santificació del policia, van ser criticats per excessius i, si ho vam entendre bé, es demanava rebaixar una mica aquesta veneració i visió tan positivista de la figura policial a la literatura.

No serem nosaltres qui neguem que en els últims temps s’han publicat un excés de procedimentals en el panorama negrecriminal actual, això és un fet indiscutible, amb la proliferació i constant aparició de noves sèries policials de diversos llibres, o de novel·les individuals centrades en la investigació d’un cas concret. Es publica molt, i això inclou molta novel·la policíaca que, com el seu nom indica, se centra en la figura del policia, del cos policial, de la comissaria o de la investigació, però en tot cas, sempre en el fet policial.

En el que no estem d’acord és en la crítica al to d’aquest tipus de novel·les, qualificades de pro-policíaques. Entenem que la novel·la policíaca, o procedimental, és un subgènere dins del gènere negrecriminal on el protagonisme ha de ser dels cossos policials que són els que duran a terme la investigació del delicte comés. Són ells els encarregats de restablir l’ordre, d’imposar la legalitat i de fer valer les lleis. Han de ser ells, els bons, perquè són els qui resoldran el cas!

Literàriament, si el protagonista d’aquestes novel·les és un policia, o un equip policial, o una comissaria sencera, el més lògic és pensar que el tractament d’aquesta figura serà positiva per part de l’autor. Per al lector seria difícil enganxar-se a una sèrie policial de set o vuit novel·les on el protagonista fos odiós i generés antipatia. Si no hi ha empatia amb el protagonista de la història més val canviar de llibre.

Per contra, si el que es busquen són històries on el policia sigui el dolent, que també n’hi ha, com a la vida real, el ventall d’opcions descendeix notablement. Trobarem moltíssimes més novel·les on el policia és el bo i tan sols un grapat on sigui un corrupte, o jugui el paper de fora de la llei. No és més que un fidel reflex de la realitat on –creuem els dits perquè així sigui sempre– la majoria dels policies transiten dins la legalitat i són només uns pocs els que es desvien.

Podríem entendre la crítica per la quantitat de novel·les policíaques que es publiquen, però no pas pel tractament de la figura policial. Un altre tema és si el lector vol llegir o no llibres on la trama gira al voltant d’un policia. En aquest cas sempre li queda l’opció d’apostar pel negre més purista on la figura policial és completament opcional i on abunden les trames ben fosques on no n’hi ha un sol uniforme.

Nosaltres, a Llibres del Delicte entenem el gènere des de l’amplitud i mantenim una visió integradora de tots els subgèneres que formen el negrecriminal. Per això combinem sèries policials com la de la inspectora Mina Fuster, escrita per Margarida Aritzeta, o la que començarem al setembre amb La mort sense ningú, obra de Jordi Tiñena, amb novel·les sense policies com La reina de diamants o Una novel·la pulp, i d’altres que combinen investigació i critica social, com A la seva pell de Raquel Gámez Serrano.

En tot cas, la diversitat del gènere és enorme i permet satisfer els diferents gustos dels lectors més exigents, que sempre poden trobar des de la reparació de l’ordre per part del policia més recte fins a la transgressió més flagrant en una novel·la sense uniformes.

2016-12-23T12:59:25+00:00 08/06/2016|Opinió|0 Comentaris

Deixeu un comentari